Tot el món ho va veure

El primer, de Xavi. El segon, de Pedro. El tercer i el quart, de Villa. El cinquè, de Jefren. Això, i la targeta vermella a Ramos, l’empenta de Cristiano Ronaldo a Guardiola, un Mourinho abatut davant el vendaval blaugrana i 97.000 cors animant el Barça.

Això és el que va veure tot el món: el clàssic més desequilibrat dels últims temps (més que, fins i tot, el 2-6). Però no farem llenya de l’arbre caigut. Tothom sap què va passar sobre la gespa del Camp Nou i jo no explicaré res de nou.

Em vull centrar en com un partit de futbol pot arribar a aixecar tantes passions. Cada partit és el partit del segle. A cada partit hi ha un motiu diferent perquè, ara sí, aquest sigui el clàssic més important. Ja ho era el que va acabar en 2-6. També el 0-2 de la temporada passada, i també ho era el de dilluns. I, n’estic convençut, que el de tornada en serà un altre.

Quan hi ha un Barça – Madrid, Espanya i part del món es paralitza. Caminava pel carrer quan faltava mitja hora pel començament del partit i la poca gent que veia, anava al bar a veure el clàssic. La cobertura mediàtica és impressionant. Dies abans, els diaris, les televisions i les ràdios omplen pàgines i hores sobre continguts relacionats amb l’esdeveniment esportiu per excel·lència al nostre país. I sorgeixen, del no-res, tot d’estadístiques que pel fet d’haver marcat x gols abans del matx, el Barça és candidat a guanyar, tot i que el Madrid també deu tenir alguns números que el fan fer vencedor. Sorgeixen, a més, madridistes practicants que afirmen que el seu equip guanyarà amb escreix el seu rival; i barcelonistes apassionats que mantenen l’ai al cor i aposten resultats més ajustats.

El Camp Nou és ple de periodistes. Més de 450 estaven acreditats pel partit del segle, i en total hi havia 800 persones entre periodistes, realitzadors, operadors de càmera… i tots havien de veure i transmetre el mateix. En diversos idiomes, perquè cap país del nostre planeta es va poder perdre el partit. I des de diversos punts de vista, perquè uns anaven amb el Barça i altres amb el Madrid.

El partit el va viure tothom amb molta intensitat: els jugadors (en especial Sergio Ramos i Cristiano Ronaldo), els àrbitres, els aficionats que van anar al camp, els dos presidents i les respectives juntes, els periodistes de dins i fora el camp, i tots els afeccionats que, des d’un lloc o un altre del planeta, van vibrar amb els cinc gols o van acabar enfadats per culpa dels mateixos.

Cinc a zero és un resultat que no va deixar ningú indiferent. Els diaris esportius espanyols van deixar clara la diferència entre els dos conjunts, i em va sorprendre el diari francès L’équipe, que mostrava en portada Xavi celebrant el primer gol amb un gran titular: Barcelonesque, fent el joc de paraules entre Barcelona i burlesc. Des de l’Argentina, el diari Olé titulava: Mourite de risa, jugant amb l’entrenador blanc, Mourinho (anomenat Mou) i morir-se de riure.

 

        Portada de L'équipe                                                        Portada de l'Olé